“La música és el cor de la vida. Per ella parla l’amor; sense ella no hi ha bé possible i amb ella tot és bell” Franz Liszt

El Romanticisme es correspon amb l’època de les grans revolucions burgeses i està lligat al desig de llibertat i als sentiments nacionalistes de l’Europa de la primera meitat del segle XIX.

El nou moviment, sorgit a Alemanya a finals del segle XVIII, es posa al servei de la sensibilitat i de la subjectivitat de l’artista. Es revaloritza la imaginació, la passió, el sentiment, el mite, la llegenda… en definitiva, tot el que signifiqui un art més individual i espontani. La música ja no s’entén com un vehicle que acompanya, sinó que esdevé l’art per excel·lència. Suposa, per tant, un canvi de mentalitat i gust artístic.

Les melodies del romanticisme solen ser apassionades i intenses. Això provoca que les frases melòdiques siguin menys regulars i quadrades que en el classicisme. El ritme es torna més complex i més lliure, i l’harmonia més densa.

Apareixen nous acords, o aquests s’amplien, amb notes cromàtiques que donen una major expressivitat a la música.

Franz Schubert (1797-1828): dels seus trets més representatius, potser el principal sigui el tractament revolucionari que dóna a la tonalitat i als modes major i menor que ajusta genialment a les seves necessitats expressives. Aquest fet, juntament amb la seva inesgotable bena melòdica, va fer dir a Liszt que Schubert era el més poeta de tots els músics.

Felix Mendelssohn (1809-1847): la simetria de forma de les seves composicions és insuperable i els dóna un aire subjectiu i una vibració de sentiment romàntic. Per a Mendelssohn, la música romàntica havia d’incloure acords espaiats i polirítmics a més dels elegants perfils de les harmonies i melodies “bachianes”.

Franz Liszt (1811-1886): buscava el “so adequat” al sentiment. Hi va haver crítics que consideraren Liszt un extravagant atès l’ús que fa d’una tonalitat molt poc usada: la quinta augmentada. Va ser especialment reconegut per innovar en la tècnica de piano; els seus estudis transcendentals estan entre les obres que requereixen major virtuosisme.

Johannes Brahms (1833-1897): era fonamentalment un home reservat, lògic i estudiós que apreciava les formes ordenades i clares en la seva música. La seva obra coral més important, i també punt de referència de la seva creació, és el Rèquiem Alemany (1868) per a cor, solistes i orquestra, que té un sentit profund de declaració de fe, més enllà de denominacions eclesiàstiques.

El Romanticisme va ser, potser, l’època més brillant de la història de la música. Per primer cop el prestigi d’aquesta es  promou al rang més elevat, situant-se per sobre de la resta de les arts; la música es considera el llenguatge de l’esperit enfront de la raó.

Repertori:

Morgengebet – F. Mendelssohn

Frühlingsfeier – F. Mendelssohn

Ave Maria – F. Liszt

Laudate Pueri* – F. Mendelssohn (Piano: Albert Medina)

El Romaní – J. Brahms

Deixa’m venir – J. Brahms

Chor der Engel – F. Schubert

Dessen Fahnne Donnerstürme wallte – F. Schubert

Dein Herzlein mild – J. Brahms

Schnitter Tod – J. Brahms

Concerts realitzats:

  • 1 de febrer 2014: Parròquia Sant Tomàs d’Aquino (Barcelona) [Programa]
  • 4 d’abril 2014: Auditori de l’Orfeó Gracienc (Barcelona). Dins del cicle Divendres Corals de la FCEC [Programa]
  • 14 de juny 2014: Parròquia Mare de Déu de Núria (Barcelona)